LA BALANGUERA. El poema.

 FURGANT DINS LA LLETRA DE LA BALANGUERA

LA BALANGUERA.

La Balanguera misteriosa, com una aranya d'art subtil, buida que buida sa filosa, de nostra vida treu el fil.

Arribat a aquest moment tan profund, he pensat.

Idò qui llamps era la Balanguera?

El nom té origen, amb una paraula francesa:  Boulangère, que traduït vol dir fornera. Però que també es pot associar, a una dansa que es balla en rodó, fent rotllada. També és confosa, amb la paraula Berenguera, que es podria utilitzar per anomenar, una persona, sense determinar quina. Com dient. En tal, i en tal altre.

La Balanguera en definitiva, és una espècia de fada vella, que ens teixeix la vida. Per aquest motiu el poema, ens introdueix en molts de misteris, que ens agradaria descobrir.

***

LA PARCA.

Com una parca bé cavil·la, teixint la tela per a demà. La Balanguera fila, fila, la Balanguera filarà.

Però la fornera, tampoc és d’aquest món.?

No, perquè Joan Alcover, transforma el personatge  de la Bolanguera, amb les divines parques 

Qui  és la Parca?

La Parca té el seu origen, o descendeix de les moires.

Les Moires eren imaginades com les tres germanes, tres velles filadores, anomenades: Cloto, Làquesis i Àtropos. Totes tres trenen, els fils de les vides humanes, i després els tallen. A la mitologia grega, Cloto se li apareixien a l'infant, al cap de tres dies del naixement, per fixar el seu destí. Cloto, la germana petita, controla el naixement. Làquesis teixeix els fils durant  tota la vida.  La germana gran, Àtropos, talla el final els fils de la vida.

Les Parques.

Eren divinitats itàliques, protectores de la gestació i del naixement, i que també gestionaven la mort. Tal ment com a la mitologia grega. Els noms passen a ser els de Nona, Dècima i Morta.

Joan Alcover al seu poema, les dona vida dient: Com una parca bé cavil·la," i seguidament li traspassa els poders, a La Balanguera que fila, fila i filarà, els destins de la vida, assimilant-la, a una tela per al demà.

 Aquestes fades o deesses, tal ment les, passa a altres mitologies, tal com a la mitologia nòrdica, que les anomena,  les tres Normes. Al mateix que a la mitologia romanesa, on les diuen, les  Ursitoare.

Vet aquí el  secret de La Balanguera misteriosa, que fa la feina com una aranya, quan realment el que filaven, eren les nostres vides, fent la tela per a demà, on se'ns atrapaven com la tela de l'aranya. Controlant així, el destí que ens donen, a cada un de nosaltres. 

Segurament tots, en algun moment de la vida, ens hem sentit, com a teresetes en el teatre, sense poder decidir el nostre futur. Sí que és profunda la poesia.

Tot un poema.

***

L'AVIOR.

Girant l'ullada cap enrere, guaita les ombres de l'avior, i de la nova primavera, sap on s'amaga la llavor.

Aquí Joan Alcover, torna a transformar l'esperit de La Balanguera, fent que la fornera misteriosa, guaiti dins les arrels dels avantpassats, i transforma l'arbre generacional, és a dir els nostres avantpassats, dins l'esperit de l'essència de la comunitat. 

Sempre he pensat, que cada un de nosaltres, ens podem imaginar, com una fulla d'un arbre. La fulla, és a dir; jo i tu naixem i creixem, durant la vida, a través de la fotosíntesi, aportem al nostre arbre, els nostres coneixements, les nostres propietats, els minerals i elements necessaris, per fer créixer la fusta de la branca. En morir, en caure, seguim vivint dins la soca, on hem aportat el nostre esperit. Aquí comença la teoria de la immortalitat, feta realitat. D'aquesta manera, viurem eternament dins l'arbre, l'arbre que seguirà creixent. Fins i tot, dins l'arbre nou, que amb la llavor es reprodueix.

La misteriosa Balanguera, en sabia molt del nostre passat, el que és el present, i el que serà el futur.

La paraula Avior, que significa ascendència, és a dir els nostres padrins,  és l'arbre genealògic. La Balanguera mira dins les ombres, que projecti l'arbre, i veu la constel·lació dels nostres avantpassats, a més diu, que sap on guarda la llavor.

Sap que com més gran és l'arbre, més profundes són les arrels. Com més grans som, més forts serem, i com més serem, menys ens podran derrotar.  I ho diu així Alcover: Sap que la soca més s'enfila, com més endins pot arrelar.

***

MIRANT AL FUTUR. 

La continuïtat de l'avior, queda reflectida amb aquestes estrofes. Per una banda, els joves planifiquen tradicionalment, la supervivència de la comunitat, mentre els pares i padrins, s'alegren  i els dona esperança, de què el llinatge seguirà.  Els versos les anomena, com els que ja es preparen per morir, una vegada vist realitzat, el seu l'instint de supervivència.

Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons, veu com davallen a les fosses, els qui ara viuen d'il·lusions.

Durant aquest temps ho celebren, i fan córrer la bona nova, i diu dels ascendents més propers;  els que a la plaça de la vila, surten a riure i cantar.

Aquestes estrofes quedaren fora de l'himne.

L'ASPI i el GIPÓ

L'aspi és el basto de tres pams de llargària, que té dues vergues que la travessen,  on posar el fil abans de poder fer la troca, i que la filadora el va movent. La filadora, normalment  és una dona vella, que sap manejar aquest instrument, molt bé, i per això l'estrofa diu:  Bellugant l'aspi, el fil cabdella, i de la pàtria la visió, fa bategar son cor de vella, sota la sarja del gipó.

Aquí introdueix altre cop un element visionari, en aquest cas de la pàtria, com a territori que uneix a la comunitat, que a la filadora li dona, una vibració d'estima de la seva roqueta. L'estrofa descriu la seva vestimenta, que resguarda els batecs del seu cor.

El Gipó que és una peça de roba ajustada, que no arriba més avall de la cintura, que els cavallers, la duien avall de l'armadura, substituint a l'anterior gonella. A la rima, aquesta vestimenta ja la du la filadora, que a més descriu el trenat, sarga o sarja  que és la textura de la roba,  què està fet el gipó.

A la mateixa estrofa, la Balanguera  tornar a agafar el seu sentit visionari, que pot predir el futur, ara ja revestida,  amb els seus passats mitològics i ho  diu:  Dins la profunda nit tranquil·la, destria l'alba que vindrà.

LA DARRERA ESTROFA.

Per acabar l'himne la Balanguera, ara revestida des dels orígens de la civilització, fins a la visió del futur, treballa aquesta tela, que en dona vida, ens protegeix de la intempèrie, a més ens allunya, del fred de la nit i del temps, seguint la seva missió teixidora, entre fils per fer teixits. De tradicions i d'esperances, teixeix la senyera pel jovent, com qui fa un vel de nuviances, amb cabelleres d'or i argent.

Tenyeix la tela que ens representa, carregada  de la tradició, i ens dona cobertura, en el futur per als més joves, però sense perdre el fil, dels avantpassats, donant continuïtat i  supervivència. Moment en què entren en escena, els metalls més estimats, per ser la moneda que pot comprar, seguretat  i defensa, com és  l'or i l'argent.

Despres inclou, les etapes de la vida hereves del passat, que duem dins l'ADN, com és el perfil de la nostra identitat. Dona el directori als que ho poden fer, als que estan al poder, i a tots els que viuen en el moment. De la infantesa que s'enfila, de la vellura que se'n va.

Aquesta estrofa és la tanca els versos,  per finalitzar l'himne, repetint la feina començada, la feina que mai acabarà. La Balanguera fila, fila,  la Balanguera filarà.