CAN PICAFORT ANYS 50

L'AROMA DE LA MAR I L'AIRE DEL PINAR.

Ayns enrere, quan just hi havia dues filades de cases,  els noms dels carrers principals,  eren Jaume I i Jaume II, el mateix que  anys despres, passaria anant cap al barri dels inquers. Era com un poble, o Colònia per passar l'estiu.

Els mesos quan Mallorca era un forn, i les feines de la recol·lecció  al camp, estaven en plenes meses, per posar a cobro, les provisions per passar  l'hivern. Un grup de nins i nines, de famílies privilegiades, podien gaudir  d'aquest paradís. 

Les cases de la segona fila, a la part de les portasses, on tenien la paisa per donar menjar l'ase,  servien per guardar el carro, bé, algunes ja hi tenien els primers cotxes, tenien enfront de l'altra part del carrer, un frondós bosc. 

El romaní florit, les mates plenes de bolles vermelles del llentiscle, que romanien baix  l'ombra dels pins, odoraven a resina.  Feien una sensació de llibertat, moguda pel vent  provinent de la mar. 

El bosc esclafia, a les hores de calor extrema, amb el cant de les cigales, mentre el renou de la música,  anava augmentant, pel moviment de les ales, com si fos un termòmetre ambulant.  A alguns moments tot s'aturava, i produïa una sordor que feia por. Era el moment que es regenerava tot a l'uníson. De sobtà, esclafia altre cop tot el soroll.  Era el silenci del bosc. Has observat aquest fet alguna vegada?

La carretera per  arribar a Can Picafort,  corria entre els pinars, polsosos  per l'arena, i tortuosos, per esquivar les arrels dels pins, o les endinsades dins l'arena, mentre el carro  rodava pel so trots. Tot pareixi igual, però  sabies que estaves a punt d'arribar,  quan envestia aquella olor d'alga, o el renou de la vorera de la mar. Els pulmons s'engrandien, i el cos  feia un alè,  fins que  entre les branques,  ja es veia el blau de l'aigua salada. El blau de la mar que s'ajuntava amb el cel.

Els matins els nins i les nines  jugaven entre les mates,  i els pins, pujant per les dunes de l'arena. Les nines feien recades de fulles de pi, o adorns en floretes, i de tant en tant pujaven a les soques,  dels pins torçudes  pels temporals, per veure la mar per amunt les teulades, sense pensar en les renyades,  en arribar a casa amb els vestits  brillants per la resina. 

I ara com llevaré això?, deia la mare.

Els nins feien fletxes de caramuixes, molins de vent  o recollint copinyes per encendre el forn, tot esperant l'hora per anar a la mar a pegar un capficó. Ai... quin temps.

Tot canviava si s'acostava un temporal. La mar a l'horitzó feia una retxa més obscura, que s'acostava lentament, era el canvi de la mar plana, per  una onada transportada pel vent. Les aigües remogudes,  un dia abans havien anunciat el fet, amb el fort olor de clavegueram.

Al pinar es mesclaven els aromes, de l'aire salat de la mar, amb les essències de les plantes de l'envoltant. Aquells aromes d'aquest aire, marcarien de per vida aquells infants, que fins i tot alguns, com feien els primitius, voldrien guardar-los  dins una caixeta,  perquè els acompanyes fins a l'eternitat.

Vista del torrent de Son Bauló, i el barri dels inquers.

* * *

Josep Rosselló, segueix al relat del seu llibre com va trobar Can Picafort, els anys de la seva joventut,  podria ser l'any 1955.

Parla de les poques cases que encara hi havia, i just un hotel que era l'Alomar i, tanmateix,  també parla de la fonda Marisco que es va reconvertir de bar a fonda  l'any 1954. 

Es veu que el negoci de les barres de gel donava molt  i a part d'en Polito que repartia gel amb l'ase,  i despres amb un carretó. Hi havia un altre repartidor, segons conte en Jaume Mulet als comentaris, que repartia el gel amb el taxi. Duen  les barres xapades perquè no cabien a les neveres de gel casolanes.  Li deien en Penaré i de nom era Miquel Ferrer Gost.

En Polito que també nomia Miquel era molt bromista, i en feia de tot color. Es veu  que va col·locar un home de paia assegut a  l'excusat de la secció femenina. S'espantaren tant que prengueren represalies, ja vos contaré quina li feren.

El cine a la fresca, que tal com ho diu, pareix  que era els primers anys. El Brismar, així es deia, no he trobat l'any en què es va obrir, però sí que record que els darrers anys hi havia una bolera, bé si vaig errat ja en corregireu. El propietari era en Miquel  Boyeres que també tenia  el Cine a Muro

  

Dels jocs dels infants, hi ha molts de records, com eren els jocs  entre els pinars. Segons en conte n'Ignasi els nins anaven a la residència  que per aquells d'anys estava en obres, i rompien els sacs de ciment, o feien guerrilles amb les copinyes dels pins.

De pescar, caçar o a recollir  caragols despres de les pluges a finals de l'estiu, era habitual. El mateix passava a la vorera de la mar recollint copinyes, crancs i fins i tot les nacres, avui ja desaparegudes, pel fet que es venien als turistes com a records.

Can Picafort l'any 1964.
Els canvis eren lents aquells anys.

***

Les primeres neveres

Aquells anys el corrent elèctric a Can Picafort era molt rudimentària, i per descomptat, encara ni se sentia xerrar dels frigorífics o geleres. 

L'aigua es bevia directament de la cisterna, on mantenia una temperatura estable, tant d'hivern com d'estiu,  fins i tot servia per mantenir els melons,  o síndries fresques, utilitzant un paner  per posar-li dintre, les baixaven  penjats d'una corda.

Un altre lloc on es mantenia una temperatura establa, era el rebost.  Solia estar a un petit soterrani, lluny de la claror del sol. Estava tancat, però tenia algun respirador, que anava tapat amb una reixeta, per evitar l'entrada de moques, o altres animalons.  El rebost era un dipòsit, on tenien les sobrassades penjades a la perxa, i les verdures i altres fruites, dins caixons dipositats amb armaris d'obra, que estaven ben emblanquinats. Tot un luxe.

Amb aquestes, que va començar el negoci de les barres de gel, que a la vegada es dipositava a aquell lloc, per guardar-lo. Les  cases que en tenien, utilitzaven unes petites geleres, que era un  caixo de fusta, forrat amb estany, com un poal quadrat que anava ben tapat.  

L'hotel Alomar va muntar la primera gelera, que estave feta de diferents caixons, en portes ben aïllades. Tot de fusta ben polida, i aïllada amb el metall. L'hotel que tenia un cotxe, duen el gel de Palma, durant els primers anys, aprofitant els viatges que feien a l'aeroport, i de tornada venien  carregats amb les barres.

Era tot una festa el repartiment  de les barres  de gel, que segons conta Catalina Pujadas, els nins corrien darrere el repartidor, agafant de terra, aquells vidrets que es rompien, en manipular les barres amb els garsis.

Aquells anys el repartidor era l'amon Polito que tenia la casa al carrer de l'Aloha   una de les tres cases que hi havia. El traginava tapat amb sacs d'espart. Tenia un vehicle  adaptat amb un para-sol,  amb una cabina metàl·lica i els al·lots i corrien darrere. 

Segons conta  Josep Rosselló, anys abans ho feien amb un ase, no diu si era  estirant el petit carretó, o anava directament amb unes beaces. Però podem imaginar l'espectacle. El moment de més demanda, eren els dies pròxims a les festes d'agost,  on moltes cases feien el gelat d'ametla, amb els poals giratoris. La feina era tan costosa, que s'havien d'alternar, els membres més joves de la família per rodar. El poal era de fusta, i anava forrat d'estany amb. Un dipòsit   cilíndric, en rodar anava rosant les esquerdes de gel, fins que l'ametlla preparada es gelava.

***

Aquí va part del text   de Josep Rosselló 

Arribàvem a Can Picafort. L'únic carrer, que era també avinguda principal, ens rebia polsós, amb dues fileres de cases, d'un estil ben mallorquí, les més senyorials amb torres; les més modestes amb teulades àrabs de fang de dos aiguavessos. Totes tenien persianes, una mica de terrassa i un corralet darrere. Aquest carrer semblava procedent d'un film de l’oest. Allà hi havia tots els negociets de Can Picafort. El forn, el cinema a l’aire lliure “Brismar” que era com un pati de caserna, on hi havies d'anar amb cadira pròpia, o seure per terra. La botiga de Can Fava, on es venia de tot, Can Mandilego, on s'hi havia instal·lat la Companyia Telefònica, l'Hotel Alomar, d'unes quaranta places, que era l'únic hotel del poble.

Els qui no podien arribar a hotel, dormien a la Pensió Marisco. Al darrere, tenia un corral amb parra frondosa, que alguna nit, servia de sala de festes. També hem de tenir en compte l'església, que si no era un bon negoci, és ben cert que no produïa pèrdues. I el barber, que venia dues vegades a la setmana, a porgar els nostres melons i carabasses. I, sobretot, l’amo En Polito, que tenia posat a ca seva un rètol que deia: Hielo-Polito-Leche. Repartia llet i gel a domicili amb un aset. Era una viva imatge de la joia de viure. Se'n fotia del món i de la bolla. Divertia tothom i es divertia a tota hora. Li agradava menjar i beure i tot allò que complau un cristià. Feia feina per viure, i no vivia per fer feina. Fou un precursor filosòfic dels “pasotas” d'avui. Però amb molta més gràcia. A més, anava de més bona fe. I no s'aprofitava de ningú. Quan l'ase es posava nerviós davant una somera, li deia que era més ase encara. Això feia meditar en profunditat a més de dues senyores.

La casa que havíem llogat era gran. Tenia un ample rebedor al mig, que ocupava el primer aiguavés. L'altra part era el menjador, amb una taula de pedra, en revoltada de cadires de bova. Als costats, quatre cambres. Tres feien de dormitori i una de cuina.

Darrere, hi havia el corral, amb la cisterna d'aigua de pluja. Al fons, tenia l’excusat. Davant, la terrassa, que mirava a un pinar frondós, a l’altra part de carrer. Per una retxillera enmig de dues finques, podíem veure la mar blava, infinita i lluminosa. Estava immòbil, enfront de nosaltres, i ens esperava.

Ja estàvem instal·lats. Havíem establit contacte amb altres bergantells que, com nosaltres, havien vingut a passar les vacances. Can Picafort ens obria amorosament els braços. Nosaltres, bolcàvem sobre el seu paratge els nostres jocs i aventures. Formàrem una "pandilla" que no tenia altra finalitat que la diversió. L'únic lligam era l’amistat entre els components, que passaríem l’estiu com a companys entranyables.

Els capvespres, anàvem al bosc a parar lloses i paranys als conills. Seguint el rastre dels seus cagallons, arribàvem fins a les llorigueres. Aleshores, paràvem un llaç subjecte a una estaca, fet amb un fil de coure tret d'un cordó d'electricitat, al voltant de la bocana de la lloriguera. Quan el conill sortia, el fil es tancava sobre el seu coll o el seu cos i l'immobilitzava. L'endemà a la matinada, nosaltres l’agafàvem abans, de sortir a pescar peix roquer i a caçar crancs.

Per a pescar, empràvem pasteta com a esca, i també pu, una casta de mosquits, que es crien a les algues i que atrapàvem a l’alguer, de davant ca l'amo En Pep del Correu de Santa Margalida. Per fer pu, empràvem un manat de fonoll marí i altres herbes de la mar. Les fermàvem al cap d'un cordill, i les movíem com un rastell. El pu quedava entre les herbes.

 Per caçar crancs, ens valíem d'una butza de conill. Era com millor anava. Però si no n'havíem caçat cap, ens servíem del primer peix que agafàvem. Val a dir que la nostra manera de caçar crancs, no era molt ortodoxa. Un dia per l'altre, tapàvem amb macs rodons de torrent, o de platja, els forats de les roques, que prèviament havíem seleccionat.  Quan destapàvem els forats, els crancs afamegats sortien com a folls. Dins el brou de l'arrosset a la marinera, eren francament bons. A vegades, també anaven a raure dins la paella que, juntament amb els conills caçats, resultava més saborosa i tot era una festa.

Finalitzades la caca i la pesca, caminàvem vorera, vorera, de mar fins a la platja. L'arenal era immens. Començava a l’Hotel Alomar i no acabava fins al Port d'Alcúdia. Devers cinc-cents metres després de l'Hotel, havíem establert el nostre lloc de bany particular. Ens agradava observar les turistes, i els jovenots que les cercaven. Aleshores, els deien "palanquers" i més tard els coneixerien com a picadors.

BROSTEJAR L'AHIR«

DE JOSEP ROSSELLÓ.

Va concórrer als premis Ciutat de Palma

MOLL Nova Editorial.