VIATGE PER ANAR A PASSAR L'ESTIU, ANYS 50 A CAN PICAFORT.

Anar a passar uns dies a vorera de la mar,  a mitjans de segle passat era una odissea i uns records inoblidables per molts d’infants, els preparatius,  per passar una temporada fora de casa  quedaren gravats amb molts dels joves d’aquell Temps.

Tenim el relat de Josep Rosselló, que ens conta  la visió de la seva joventut, durant  l’estiu per anar a Can Picafort. Dona  tota classe de detalls, i molt ben redactat. Aquest  fet  de segur es repetia als pobles dels voltants. Ell recorda detalls de com era el cotxe, que els transportava,  conduït per l’amo en Miquel de Lluc.

Aquelles odissees  estaven reservades,  just a gent amb poder econòmicament  alt, a més  de poder tenir temps, per  poder agafar uns dies  per anar a estiuejar ran de la mar. Les famílies pageses, que havien d'atendre les finques, a l’estiu és l’època que recullen els sembrats, el que li diuen les meses, i a més  amb els animals, era impensable.  Just les venia  poder anar a un dia a rentar-se a la mar, i molta de gent dels pobles de l’interior de Mallorca, persones d’edat no havien vist mai la mar en tosa  la seva vida.

Be  idò en arribar la mar, es ficava la família sencera, dintre l’aigua, a més dels animals de companyia, i fins i tot el Cavall, que les hi havia transportat amb el carro. Solien agafar festes assenyalades, com  la Mara de Déu d’agost, i anaven a llocs apartats del bullici, a un temps que no hi havia encara quasi turisme.

S’establien avall uns pins, que fessin ombra on poder descansar, a la vegada que protegir-se del Sol. Podríem dir que en general, els petrers anaven a Son Serra de Marina, els vilers  a Son Real, prop de s’Illa dels Porros, els murers a Can Picafort a prop de la síquia  o torrent que feia partió amb les comunes,  o a les casetes dels capellans  depenent de l’any que imaginem aquesta odissea. Els poblers  anaven de Front, allà acampaven  fins i tot 15 dies, segons conte Miquel López Crespi, que té publicat.

En canvi, els funcionaris, professors, metges magistrats i militars per anomenar un parell de professions, amb més temps per allunyar-se de la calor de l’estiu, dels pobles d’interior, podien anar a passar fins a dos mesos, a un lloc on els vespres, havien de tapar-se amb mantes, pel fred que feia a vorera de la mar. Els que no podien estar tants de dies, si que hi enviaven els fills,  a casa d’algun familiar, amb els padrins  o fins i tot amb coneguts. Alguns professors feien  hores extres, amb classes de repàs, per als nins  que o bé havien suspès, o que ja avançaven, per anar més lleugers al següent curs.

Als anys 50 les cases no disposaven de llum, tal com ho coneixem avui, alguna família tenia una bombeta per tota la casa, les altres parts les suplien amb llums de carbur,  llum d’oli, o fins a tot llums de Petróleo. Passaven les vetlades a la fresca,  amb reunions de veïnats  a les fosques, i contemplaven la lluna, i les estrelles de meravella, dins un cel que s’ajuntava amb la mar, com si fos tot u.

De tant en tant, alguna estrella s’estrallava, dins les ones negres,  que contemplaven fins hora d’anar a dormir.  Anys després el Bar Marisco, va començar a organitzar alguna vetlada, amb música d’avall una parra, que tenien al solar del costat. Moltes cases també tenien una parra, al pati interior, per donar s’ombra durant les hores de sol, i  poder menjar algun singlot de raïm, a finals d’agost.

EL VIATGE DES DE SA POBLA.

Molts de Joves d’aquell temps, anys després  també escrigueren, les anades a Can Picafort. Els preparatius per passar la temporada, la sortida de bon matí, i travessar els camins plens de pols, entre els horts, creava una imatge borrosa, en els records.

El que anys després, fou periodista de l'agència EFE, Pere Bonnín, va escriure un article, on contava aquelles odissees, amb el camió  de l’amo en Coc. En  canvi, en Jaume Cladera, que arria a ser conseller de Turisme, recorda que hi viatjaven amb, en Pastelero, i entre altres coses, carregaven  les sobrassades sobrants, i fins i tot alguna alfàbia, amb els ossos salats.

Però qui té uns records més agradables, són els germans Tous, que recorden,   que en arribar Sant Joan, una vegada acabada s’escola, llogaven el camió d'en Coc. De bon matí carregaven tot el necessari per passar, els tres mesos d’estiueig. El seu pare, professor a l'Institut a sa Pobla. Anaven a  ran de la mar, a la casa que els seus padrins, tenien a Can Picafort.

Segons conta n’Ignasi, que ell recorda com els primers anys, sortien de Santa Margalida, i que la seva mare, anava al seient de davant, fent  de copilot, amb l’olla del brou plena, per dinar una vegada instal·lats. Recorda la pujada de la costa de s’Alqueria,  que era tan empinada, que any si any no, vessava dintre el camió, això que hi duia un  altre germa, assegut amunt la tapadora, perquè  fos més segura.

Segueix contant,  com omplien la part de càrrega del camionet, amb bolics de roba, i eines de cuina per passar l’estiu. Eren tantes les coses que duen, que quasi no hi cabien els germans,  i anaven a la part de la càrrega amb els mobles.

Els camins de sa marjal estaven plens de so trots, i el camió es movia en força. Entre les coses que duien, hi havia les gàbies amb els animals, on hi havia gallines, conills i fins i tot els indiots, que anirien  criant, fins a arribar a Nadal. Entre la pols, la calor i els sotracs, els animals i ells arriben ben marejats, però be valia la pena el viatge, per tenir 3 mesos de llibertat, mal entesa.

 

Just arribar a la casa, trobaven el pati ple de fonoll marí, que havia crescut tant, que hi havia anys, que quasi feia un metro d’alt, vist des de la tendra edat, és de suposar. La primera feina era segar-lo,  i el posaven dins ribells amb aigua, durant un parell de dies, per després posar-lo amb vinagre.

Durant dies, les feines de neteja de la casa, ens tenia ben ocupats. La casa durant nou mesos oblidada, estafa feta pols, millor dit plena de pols. Amb el camió, també havien dut calç viva en pedra, i la feina més dura, era emblanquinar parets interiors, i façanes, després quedava com un mirall.  Dies més tard vindrien els veïnats  de la Vila, petrers i murers  i ja teníem en qui jugar.

En va recordar n’Ignasi, els pocs cotxes que hi havia, per no dir quasi cap, i en va parlar els cotxes Aigas. No sé si n’has sentit parlar? Ja pots imaginar, quins models hi havia, en aquell temps de postguerra. És una història al·lucinant, descobrir-ho.

El germà Joan recorda,  com en l’amo en Coc duia un camió que era de  sis rodes, que no deixa de ser més que una anècdota, el que recordi el nombre de rodes. Segueix dient, sortíem per al camí de Son March, cap al creuer de Muro, carregats amb els sacs de blat, i  blat de moro per menjar els animals, que els acompanyaven en el trajecte, ells estaven dins les gàbies, i noltros asseguts a un racó, munt els sacs, per esmorteir els cops, que provocaven els sotrots. Recorda que en arribar, el primer feien, era amollar les gallines i els indiots, al solar que tenien enfront, juntament en les gàbies dels conills. Arribaven tots ben marejats, i alguna gallina  sense respirar,  per mor de la pols i la calor. Conills.  Les  gallines i indiots,  ocupaven el nou espai.

Tota la família anava dintre el camió, uns davant  i els altres a la càrrega,  mentre que el seu pare, feia el trajecte en bicicleta, darrere el camió.  A la casa de Can Picafort, hi estaven  des de finals de juny, fins a finals de setembre.

 EL VIATGE

 A les sis del matí, el dia que inauguràvem els banys a ca nostra, la padrina, la tia fadrina i devota persona, mumare i les germanes ja preparaven bolics i paquets. Portaven amb elles: que-viures, roba, juguetes, ampolles, barrals, mantes, llençols, tovalloles, una canastra amb els ormejos de cosir, tintura de iode, esparadrap i aspirines.

 -Déu ens alliberi d'un mal de cap l’hi deia la padrina, mentre arrambava també amb el rosari i el missal.

 Ens feien dur, també, llibres per repassar els coneixements, roba de vestir de dia feiner i de diumenges.

 -Vull que aneu ben curiosos!- deia la mare. I preparava una senalla amb olles, pelles, plats i tots els ormejos de cuina.

 -Faran falta, ja ho veuràs. Maria, que has posat la cadira aplegadissa d'anar a missa?

 -Sí, mumare.

 A la casa d'estiu no hi havia pràcticament res. I tot hi era necessari.

 L'amo En Miquel de Lluc arribava, amb el cotxe de lloguer davant la casa. Un Ford de vuit places que tenia, entre els seients de davant i els de darrere, dos banquets aplegadissos. Damunt el cotxe, hi havia una jardinera de ferro i a darrere una maleta, amb un cofre, per posar-hi paquets. Començaren a carregar primer un matalàs de llana per si venien convidats, estès damunt la jardinera. Després, els paquets, les maletes i els bolics més grossos. A continuació, els més petits. Tot ben fermat amb cordes que, com deia mon pare, qui bé ferma bé desferma. Més tard obrien el cofre de darrere per posar-hi els objectes més delicats i trencadissos. Encara sobraven sacs i saquetes per carregar, i anaven damunt el parafang, al costat del motor i per davall els seients. Primer pujaven els grans i els més petits després. No hi havia més remei que anar molt pitjats i atapeïts.

 L'amo En Miquel no veia gens clar que a Aleshores, el pecat quasi únic del país era contra el sisè. Altres malifetes molt considerables per a la salut popular, es deixaven de banda. Però allò que resultava més enfitós, eren les instruccions als pares referents als estudis

 L'amo En Miquel no veia gens clar que arribàssim a port, amb aquella càrrega acaramullada. El cotxe grinyolava de per tot i vinclava les ballestes fins a deixar-les quasi bé planes.

 Ens acomiadàvem amb besades i aferrades dels veïns amics. Semblava que partíssim per sempre. I la joia de la partida es veia minvada per l'acomiadament. Tot ho oblidàvem ràpid, però, quan el motor, després de dos cops de maneta es posava en marxa amb un bramul estrepitós que ho feia tremolar tot. La tia fadrina i virtuosa, que juntament amb la padrina ens havia de guardar de tot mal, portava entre les mans una llimona que hauria d'ensumar durant tot el camí per tal de no marejar-se. El mareig, tanmateix, havia d'arribar-li. Es persignava amb el senyal de la creu i ens feia resar un parenostre a Sant Cristòfol perquè tinguéssim bon camí.

  Finalment, el cotxe arrencava davant l'expectació dels familiars i veïns que ens deien adeu amb la mà.

 Inca, el collegi, les obligacions que imposaven els grans, quedaven enrere amb la pols del cotxe i el seu avançar asmàtic. Nosaltres, embadalits, guaitàvem per les finestres. Vèiem els pagesos fent feina, emmarcats talment a una pintura impressionista. Els verds i els grocs reposaven sota la volta lluminosa d'un blau turquesa i celestial. Els homes i les dones, amb els ormejos de treball a les mans, conraven i collien. Duien capells de pauma sobre els horts de Sa Pobla, Muro i Santa Margalida, que esclataven de baldor. Els molins i les sínies treien aigua fresca de l'entranya de la terra. La feien brollar i es precipitava, lluenta, dins els safareigs que, generosos, la portaven als solcs, amorosament treballats amb mà dura per la pagesia.

  Al bell mig del panorama ens aturàvem per berenar. Dúiem uns entrepans que la mare havia preparat amb esment. Ens assèiem per terra, damunt l’herba fres-ca, i començàvem a menjar. Mentre, l’amo En Miquel, abeurava el seu cavall mecànic, que treia fum i vapor pel forat del radiador, i no sabonera entre els queixals. Tornàvem a pujar al cotxe i amb quatre sotracs ens col·locàvem als mateixos llocs. La nostra marxa, impertorbable, seguia cap al mar. Començava a notar-se

BROSTEJAR L'AHIR«

DE JOSEP ROSSELLÓ.

Va concórrer als premis Ciutat de Palma

MOLL Nova Editorial.

***

MIQUEL LOPEZ CRESPI

Can Picafort en els anys 50 i 60

Recordant les nostres vacances dels anys 50 i 60: Can Picafort, Ses Casetes de sa Pobla, el Port de Pollença…

“Ses Casetes” de sa Pobla i aquells estius dels

 anys cinquanta

És evident que “Ses Casetes” de sa Pobla només existeixen en la nostra memòria. Els meravellesos estius dels anys cinquanta, una realitat mitificada per la nostàlgia, ja només són record. Ara, quan pas prop del Gran Canal, veig que tot ha desaparegut irremissiblement. Aquell bocí de la badia d’Alcúdia, prop de s’Albufera, ja no és meu, ja no és dels poblers. Un exèrcit de nouvinguts de tot el món, tones de ciment armat, desenes i desenes d’hotels, milers i milers de cotxes, camions i autobusos, urbanitzacions salvatges, sales de festes cridaneres, munió d’hamburgeseries i botigues de souvenirs han fet malbé les nostres vivències més estimades. Els pins ja no són dels poblers o dels mureros. Ni la platja. Ni el blau tan enyorat ni el verd maragda de la mar. No hi resta ja res d’aquella lluna plena d’agost que vèiem al costat del “Bar Figuera” (s'”Hotel Figuera” de madó Varela), enmig de “Ses Casetes”, mentre l’amo en Jaume (l’espòs de madó Maria) entonava alguna de les velles cançons pageses amb la seva ximbomba.

Són imatges dels cinquanta. L’estiu de 1954 jo tenia vuit anys. Record a la perfecció els preparatius de la família per anar a passar unes setmanes a “Ses Casetes”. S’ha de dir que a “Ses Casetes” hi anàvem els poblers més acostats a la pagesia; no hi mancava alguna família benestant, evidentment, però els “rics” tenien xalet a Can Picafort, al Port d’Alcúdia, a Aucanada, sa Marina, Llenaire, el Port de Pollença… “Ses Casetes” eren poblades sobretot per gent treballadora i pagesa. Davall els entelats del “Bar Figuera”, a l’horabaixa, s’hi ajuntaven a beure un cafè, una copa de conyac o cassalla, el botiguer, el petit comerciant, el pagès pobler que venia a pegar un cop d’ull als fills (en tenia cura la padrina o el padrí), ja que precisament era a l’estiu quan hi havia més feina a sa marjal. El pagès venia a “Ses Casetes”, els diumenges, a fer la paella sota els pins, vora la platja. A la platja encara existia la famosa separació per a homes (a una part) i dones (a l’altra). Ben igual que a l’església de sa Pobla, on la gent anava a missa ben separats. Separats els matrimonis, els fills. Ah! La “moralitat” de l’església catòlica després d’haver beneit com a “croada en defensa de la fe” una guerra civil que costà mig milió de morts! Deia que la gent venia a “Ses Casetes” amb el carro, amb bicicleta (alguns a peu!). Cotxes només hi havia el de l’amo en Jaume del “Bar Figuera” (la “catedral”, el lloc més important de Ses Casetes). Un atrotinat automòbil dels anys trenta que anava i venia (sovint quedava aturat per la polsosa carretera que portava de sa Pobla al Gran Canal) portant el correu, la picadura de tabac o les famoses cigarretes “Ideales”, la imprescindible “grassiosa”, la pinya o el sifó dels nostres dinars i sopars, fil de canya de pescar, llaunes de conserves, arròs, “espicis”… tot el que es podia necessitar en aquella improvisada ciutat estiuenca feta de canyes, sacs, uralita, lona enquitranada i llistons de fusta. Una casa (“caseta”) ocasional que només servia per a una temporada i, a diferència dels mureros (“Ses Casetes” de Muro, prop de Can Picafort), les nostres s’havien de fer a cada començament d’estiu.

Aleshores (mitjans dels cinquanta, quan nosaltres encara no havíem fet els deus anys) “Ses Casetes” eren una ciutat immensa (o almanco a nosaltres així ens ho semblava). Malgrat que en els moments de màxima “construcció” només hi solia haver unes cinquanta barraques, el cert és que per als infants era un món inabastable.

Aquell poblat era situat (més ben dit estava encaixonat) prop del pont del Gran Canal, entre la carretera que anava (i encara va) del Port d’Alcúdia a Can Picafort i sa platja. Els seus límits eren ben concrets. Des de la Caseta dels Pescadors i la de la Guàrdia Civil, prop del Canal Gran fins a la caseta d’en Soler a l’altre extrem, s’hi trobaven les prop de cinquanta construccions provisionals de “Ses Casetes”. Els dies de festa encara eren moltes més, les efímeres edificacions de canya i sacs. Entre els pins s’hi collocaven envelats (fets només per a un dia o dos), i la família hi romania sota, ben al costat dels carros i les bèsties (el cavall o la somereta, que de tot n’hi havia). No record haver-hi vist mai ponis, però someretes que cavalcàvem a pèl (quan ens deixaven) sí que n’hi havia moltes i eren, indiscutiblement, el mitjà popular de comunicació amb sa Pobla més conegut.

“Ses Casetes” de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta (i II)

La gent tenia aquella ciutat dels somnis dividida en “barris”, no us pensàssiu. El nostre, el més gran, era format per més de trenta casetes de palla i “teníem” amb nosaltres el famós “Bar Figuera” de madó Maria i l’amo en Jaume. També era “nostre” el “camp de futbol”, al costat de la carretera. L’allotea de prop del “Bar Figuera” ens consideràvem una mica superiors als que vivien al costat del Gran Canal, prop de la caseta dels Pescadors. Nosaltres ho teníem tot: camp de futbol, “hotel”, el cotxe per anar a sa Pobla… fins i tot les dunes de sorra del costat on “vivíem” eren més grans i més altes que les seves! Dit sia de pas, en les batalles entre infants d’aquells estius, la nostra situació “estratègica” era inigualable. En tenir “ocupades” les altures, cap moviment de l'”enemic” (els allots de l’altre barri) se’ns escapava. Ells volien venir a jugar al camp de futbol. La lluita anava enfocada que no ho aconseguissin mai. En les batalles eren utilitzats nombrosos munts de copinyes i, no us penseu, increïbles espases de canyes (que s’espanyaven en les primeres topades), arcs i fletxes (sense punta, per no treure cap ull del contrari…).

A vegades signàvem “paus” ocasionals. Per aconseguir el permís per venir a la nostra part ens portaven un meló, alguna síndria, galetes d’Inca (però les que més ens agradaven eren les pobleres, del forn de Can Verdera)… Aleshores, després de signar el “tractat” fumant la “pipa de la pau” (feta per nosaltres mateixos d’una canya, de fang la cassoleta), ens aveníem a jugar un partit. Si entre ells hi havia allotes (cap a 1956 ja teníem deu anys) aleshores érem més condescendents i, fins i tot, per a mostrar la superioritat del nostre sector, els dúiem fins a la “catedral” (l'”Hotel” de madó Varela, el “Bar Figuera”), que, a part de tenir tants de productes per als grans, mantenia una petita secció amb regalèsia, caramels, confits, que eren el somni de qualsevol alloteu).

Eren estranys moments de convivència entre els menuts de “Ses Casetes”. Les mares preparaven el “trampó”, la paella, els fideus o l’arròs brut mentre nosaltres, amics per poc temps, iniciàvem els primers “festetjos” anant al costat de l’allota que més ens agradava. Inicials passejades entre les casetes del “Sanceller”, es “Covoner”, “Quequeta”, Can “Tonió”, en “Bujeta”, Can “Verdera”, en Rettich… Els companys de l’altra barri eren els fills de Can “Malondra”, “Català”, en “Maceta”, “Bisquerra”, “Maneguí”, “Sabater”, “Viva”, “Estany”, “Miret”, “Moreno”… Com he explicat una mica més amunt érem més els fills “Ximbons”, “Verderes”, “Pelins”, “Marrons”, “Serres”, “Buades”, “Campets”, “Florits”, “Parrils”, “Ponys” que no els “Estany”, “Porrets”, etc, etc.

Però les guerres entre infants es fonien com un bocí de sucre dins l’aigua quan per art de màgia, misteriós encanteri, hi compareixia algun d’aquells resplendents “amors” entre allots. D’amagats de la “pandilla” un “llubiner” (que era dels “nostres”) sortia amb una “jaumí” o “síndic” (dels contraris). L’inesperat “amor” esdevenia més fort que el “sagrat deure” (juraments sota els pins de “Ses Casetes”) de derrotar i fer front l'”enemic”. Algunes d’aquestes relacions juvenils només duraven l’estiu. Altres s’arrossegaven durant anys fins a esdevenir, a l’adolescència, nuvis formals (o marit i muller en algun cas). Per norma general, en arribar el començament de curs, en tornar entrar a l’escola pel setembre, s’esvaïa aquella misteriosa estreta de mans mentre anaves al seu costat a cercar caragolí o a comprar una capsa de llumins a madó Varela.

Ara, quan ja fa segles que “Ses Casetes” de sa Pobla desaparegueren per sempre; quan, apressat, pas amb el cotxe pel costat i veig la invasió de bestials hooligans anglesos o alemanys, gats, llançant-se ampolles de cervesa indiferents a la lluna d’agost que illuminà els estimats paisatges de la infantesa, constat que ho hem perdut tot (hem venut la nostra terra per unes monedes d’or): em deman on deu ser aquella allota amb la qual jugàvem al tobogan en les altes dunes de la infantesa. Margarida era el seu nom (deu viure encara? és casada, ha tengut fills?); però ja no sé si era dels Covoners, Sancellers, Marrons, Pelins, Bujetes, Sabaters o Rocs… El cert és que amb ella anava a pescar al costat del “Mollet dels Anglesos”. Excursions, llunyanes, molt llargues (sovint els pares es preocupàvem per la tardança i els trobàvem, inquiets, amb la llesca de pa amb sobrassada damunt la taula, esperant la nostra compareixença) fins a “Sa Paperera” (la fàbrica de paper) o a sa Roca, l’indret on en el segle XIX els anglesos installaren una potent màquina de vapor per eixugar l’Albufera… Altres pics no anàvem tan lluny i ens “perdíem” (quan ens podíem amagar dels companys de la colla) al costat del niu de metralladores (prop de Can Jaumí) on, mirant l’impressionant cel blau de l’horabaixa, mentre l’aigua de la Mediterrània ens banyava els peus, acostàvem els llavis -uns segons- envermellint com si ambdós fóssim cireres madures. (Miquel López Crespí)

https://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/illes-aquelles-vacances-dels-anys-50-i-60/

***

 EL CAMIÓ DE LA PEL·LÍCULA

 

EL CAMIÓ DE LA PEL·LÍCULA

Segons veiem a la pel·lícula Woman of Straw, La Mujer de Paja,  la camioneta  feia viatges, i entre altres alguns estiuet jans, no sé sí a Can Picafort.

El més interessant és com adaptaven els vells  vehicles segons les necessitats, en aquest cas  el cotxe, supòs que era dels "Aiga" amb un camió apta per transports. 

Aquesta informació l'he trobat  a:

Vehicles Antics de Mallorca i altres

 BA-1.641 un Hupmobile R del 08-09-1924, de José Forteza Picó d'Arta, el 17-02-1947 de Pedro Gil Sureda d'Arta que el va convertir en camioneta. Ho veiem el 1964 en un fotograma de la pel·lícula "La dona de Palla" protagonitzada per Gina Lollobrigida i Sean Connery rodada a Arta.

 https://www.facebook.com/photo.php?fbid=807011848242863&set=pb.100068021662160.-2207520000&type=3