JOSEP ROSSELLÓ i MUNAR. Records d'infantessa a Can Picafort.

ANEM DE VACANCES

 

L'estiu també arribava. L'escola romania buida i solitària. Davant nosaltres, s'obrien els tres mesos de vacances. El temps d'estiueig. Darrere, quedaven els dies de feina, l’estudi, l'amargura, la pluja i la tristor. Un temps que, qui més qui manco, havia passat més malament que bé.

 Tots sentíem una alegria immensa. A les cases, els pares parlaven de dur els fills a la mar. Els infants volien banyar-se. El dilema era on convenia més estiuejar. Els dubtes sempre angoixen.

 Mestres, capellans i directors espirituals, començaven a amargar les properes vacances. Recomanaven prudència espiritual, parlaven i tornaven a parlar de la puresa, de les platges, de la carn a l'aire i de les estrangeres.

 Aleshores, el pecat quasi bé únic del país era contra el sisè. Altres malifetes molt considerables per a la salut popular, es deixaven de banda. Però allò que resultava més enfitós, eren les instruccions als pares referents als estudis.

 Can Picafort era un dels llocs més freqüentats pels inqueros. Els lloguers de les cases eren baixos, les platges immenses i els pinars frondosos. Can Picafort, a l'estiu, era una continuació d'Inca. Durant l’hivern, estava present en els nostres somnis d’al·lotells i de jovençanes. La gent més senyora del poble, acostumava a anar al Port de Pollença. Allà es respirava un ambient decadent i fins i tot elegant i distingit. Amb les notes coloristes, adesiara, d'artistes de cinema i de teatre. I amb la presència de pintors eterns, inoblidables: Tito Cittadini, Anglada Camarasa, Dionís Bennàssar i fins i tot En Roch Minué.

 Artistes, tots ells, que anaven i venien amb les paletes multicolors, enmig d'un estol d'aficionats a la pintura, avui ja mestres. També hi havia velers i vaixells de luxe. Blancor immaculada. A bord, donzelles de pell setinada, cares. Producció autòctona barrejada amb parles que anaven des de les llengües mediterrànies fins a les brumoses parles indogermàniques. Com més amunt es feien, més les admirava la nostra genteta. A nosaltres sempre ens han agradat les estrangeres perquè no les entenem. Allò que passa, és que posam l'excusa que són més desimboltes i mancades de prejudicis.

 El Port de Pollença a l'estiu, era una avançada nacional en moda. Marcava pautes, ritmes, comportaments. Per tot Mallorca es parlava de les festes que a colònia estrangera organitzava. Liberals, pintors que no pintaven, escriptors que no escrivien i dones que bevien whisky a dojo. El poble, que restava fora, si guaitava per un finestró, ho feia gros i deia que tot acabava en bacanal. Es parlava, fins i tot, de canvis de dona. El poble a vegades gruny per les orelles, en tenir ganes de porc.

 Can Picafort era diferent. Més rústic i autèntic; més camperol i mallorquí. S'hi arribava per tres camins: pel camí de Muro i Son Sant Martí, que passava molt prop de les Casetes dels Capellans; una connexió pel Port d'Alcúdia, i pel camí de Santa Margalida. Hi havia dos barris: el dels mureros i el dels inqueros. El primer començava a l'església i acabava davant el mar, a la platja, que seguia fins a Alcúdia. El segon, el nostre, començava també a l'església, però tenia manco platja, perquè el nostre terreny vora la mar es limitava al Torrentó de Son Bauló, que no era gaire gran, comparat amb el tros dels mureros, i desembocava a la illeta dels Porros o dels Fenicis. La resta eren roques molt riques en crancs i bones com a varadors per als llaguts.

 L'església, molt petita, semblava una capella. Allotjava un petit convent de monges. Davant, tenia roques perilloses. Per això, ningú no es banyava en aquell paratge. A devora, hi havia el Mollet dels pescadors, el qual, juntament amb les roques, impedia que el vicari hagués de contemplar les escenes de banys.

 Aquestes escenes començaven a multiplicar-se i eren un dels problemes primordials amb els quals havia d'enfrontar-se, cada vegada més, l'església i l'estat catòlic, apostòlic i espanyol.

 

 EL VIATGE

 A les sis del matí, el dia que inauguràvem els banys a ca nostra, la padrina, la tia fadrina i devota persona, mumare i les germanes ja preparaven bolics i paquets. Portaven amb elles: que-viures, roba, juguetes, ampolles, barraIs, mantes, llençols, tovalloles, una canastra amb els ormejos de cosir, tintura de iode, esparadrap i aspirines.

 -Déu ens alliberi d'un mal de cap l’hi deia la padrina, mentre arrambava també amb el rosari i el missal.

 Ens feien dur, també, llibres per repassar els coneixements, roba de vestir de dia feiner i de diumenges.

 -Vull que aneu ben curiosos!- deia la mare. I preparava una senalla amb olles, pelles, plats i tots els ormejos de cuina.

 -Faran falta, ja ho veuràs. Maria, que has posat la cadira aplegadissa d'anar a missa?

 -Sí, mumare.

 A la casa d'estiu no hi havia pràcticament res. I tot hi era necessari.

 L'amo En Miquel de Lluc arribava, amb el cotxe de lloguer davant la casa. Un Ford de vuit places que tenia, entre els seients de davant i els de darrere, dos banquets aplegadissos. Damunt el cotxe, hi havia una jardinera de ferro i a darrere una maleta, amb un cofre, per posar-hi paquets. Començaren a carregar primer un matalàs de llana per si venien convidats, estès damunt la jardinera. Després, els paquets, les maletes i els bolics més grossos. A continuació, els més petits. Tot ben fermat amb cordes que, com deia mon pare, qui bé ferma bé desferma. Més tard obrien el cofre de darrere per posar-hi els objectes més delicats i trencadissos. Encara sobraven sacs i saquetes per carregar, i anaven damunt el parafang, al costat del motor i per davall els seients. Primer pujaven els grans i els més petits després. No hi havia més remei que anar molt pitjats i atapeïts.

 L'amo En Miquel no veia gens clar que a Aleshores, el pecat quasi bé únic del país era contra el sisè. Altres malifetes molt considerables per a la salut popular, es deixaven de banda. Però allò que resultava més enfitós, eren les instruccions als pares referents als estudis

 L'amo En Miquel no veia gens clar que arribàssim a port, amb aquella càrrega acaramullada. El cotxe grinyolava de per tot i vinclava les ballestes fins a deixar-les quasi bé planes.

 Ens acomiadàvem amb besades i aferrades dels veïns amics. Semblava que partíssim per sempre. I la joia de la partida es veia minvada per l'acomiadament. Tot ho oblidàvem ràpid, però, quan el motor, després de dos cops de maneta es posava en marxa amb un bramul estrepitós que ho feia tremolar tot. La tia fadrina i virtuosa, que juntament amb la padrina ens havia de guardar deot mal, portava entre les mans una llimona que hauria d'ensumar durant tot el camí per tal de no marejar-se. El mareig, tan-mateix, havia d'arribar-li. Es persignava amb el senyal de la creu i ens feia resar un parenostre a Sant Cristòfol perquè tinguéssim bon camí.

  Finalment, el cotxe arrencava davant l'expectació dels familiars i veïns que ens deien adeu amb la mà.

 Inca, el collegi, les obligacions que imposaven els grans, quedaven enrere amb la pols del cotxe i el seu avançar asmàtic. Nosaltres, embadalits, guaitàvem per les finestres. Vèiem els pagesos fent feina, emmarcats talment a una pintura impressionista. Els verds i els grocs reposaven sota la volta lluminosa d'un blau turquesa i celestial. Els homes i les dones, amb els ormejos de treball a les mans, conraven i collien. Duien capells de pauma sobre els horts de Sa Pobla, Muro i Santa Margalida, que esclataven de baldor. Els molins i les sínies treien aigua fresca de l'entranya de la terra. La feien brollar i es precipitava, lluenta, dins els safareigs que, generosos, la portaven als solcs, amorosament treballats amb mà dura per la pagesia.

  Al bell mig del panorama ens aturàvem per berenar. Dúiem uns entrepans que la mare havia preparat amb esment. Ens assèiem per terra, damunt l’herba fres-ca, i començàvem a menjar. Mentre, l’amo En Miquel, abeurava el seu cavall mecànic, que treia fum i vapor pel forat del radiador, i no sabonera entre els queixals. Tornàvem a pujar al cotxe i amb quatre sotracs ens col·locàvem als mateixos llocs. La nostra marxa, impertorbable, seguia cap al mar. Començava a notar-se

CAN PICAFORT

Arribàvem a Can Picafort. L'únic carrer, que era també avinguda principal, ens rebia polsós, amb dues fileres de cases, d'un estil ben mallorquí, les més senyorials amb torres; les més modestes amb teulades àrabs de fang de dos aiguavessos. Totes tenien persianes, una mica de terrassa i un corralet darrere. Aquest carrer semblava procedent d'un film de l’oest. Allà hi havia tots els negociets de Can Picafort. El forn, el cinema a l’aire lliure “Brismar” que era com un pati de caserna, on hi havies d'anar amb cadira pròpia, o seure per terra. La botiga de Can Fava, on es venia de tot, Can Mandilego, on s'hi havia instal·lat la Companyia Telefònica, l'Hotel Alomar, d'unes quaranta places, que era l'únic hotel del poble.

Els qui no podien arribar a hotel, dormien a la Pensió Marisco. Al darrere, tenia un corral amb parra frondosa, que alguna nit, servia de sala de festes. També hem de tenir en compte l'església, que si no era un bon negoci, és ben cert que no produïa pèrdues. I el barber, que venia dues vegades a la setmana, a porgar els nostres melons i carabasses. I, sobretot, l’amo En Polito, que tenia posat a ca seva un rètol que deia: Hielo-Polito-Leche. Repartia llet i gel a domicili amb un aset. Era una viva imatge de la joia de viure. Se'n fotia del món i de la bolla. Divertia tothom i es divertia a tota hora. Li agradava menjar i beure i tot allò que complau un cristià. Feia feina per viure, i no vivia per fer feina. Fou un precursor filosòfic dels “pasotas” d'avui. Però amb molta més gràcia. A més, anava de més bona fe. I no s'aprofitava de ningú. Quan l'ase es posava nerviós davant una somera, li deia que era més ase encara. Això feia meditar en profunditat a més de dues senyores.

La casa que havíem llogat era gran. Tenia un ample rebedor al mig, que ocupava el primer aiguavés. L'altra part era el menjador, amb una taula de pedra, en revoltada de cadires de bova. Als costats, quatre cambres. Tres feien de dormitori i una de cuina.

Darrere, hi havia el corral, amb la cisterna d'aigua de pluja. Al fons, tenia l’excusat. Davant, la terrassa, que mirava a un pinar frondós, a l’altra part de carrer. Per una retxillera enmig de dues finques, podíem veure la mar blava, infinita i lluminosa. Estava immòbil, enfront de nosaltres, i ens esperava.

Ja estàvem instal·lats. Havíem establit contacte amb altres bergantells que, com nosaltres, havien vingut a passar les vacances. Can Picafort ens obria amorosament els braços. Nosaltres, bolcàvem sobre el seu paratge els nostres jocs i aventures. Formàrem una "pandilla" que no tenia altra finalitat que la diversió. L'únic lligam era l’amistat entre els components, que passaríem l’estiu com a companys entranyables.

Els capvespres, anàvem al bosc a parar lloses i paranys als conills. Seguint el rastre dels seus cagallons, arribàvem fins a les llorigueres. Aleshores, paràvem un llaç subjecte a una estaca, fet amb un fil de coure tret d'un cordó d'electricitat, al voltant de la bocana de la lloriguera. Quan el conill sortia, el fil es tancava sobre el seu coll o el seu cos i l'immobilitzava. L'endemà a la matinada, nosaltres l’agafàvem abans, de sortir a pescar peix roquer i a caçar crancs.

Per a pescar, empràvem pasteta com a esca, i també pu, una casta de mosquits, que es crien a les algues i que atrapàvem a l’alguer, de davant ca l'amo En Pep del Correu de Santa Margalida. Per fer pu, empràvem un manat de fonoll marí i altres herbes de la mar. Les fermàvem al cap d'un cordill, i les movíem com un rastell. El pu quedava entre les herbes.

 Per caçar crancs, ens valíem d'una butza de conill. Era com millor anava. Però si no n'havíem caçat cap, ens servíem del primer peix que agafàvem. Val a dir que la nostra manera de caçar crancs, no era molt ortodoxa. Un dia per l'altre, tapàvem amb macs rodons de torrent, o de platja, els forats de les roques, que prèviament havíem seleccionat.  Quan destapàvem els forats, els crancs afamegats sortien com a folls. Dins el brou de l'arrosset a la marinera, eren francament bons. A vegades, també anaven a raure dins la paella que, juntament amb els conills caçats, resultava més saborosa i tot era una festa.

Finalitzades la caca i la pesca, caminàvem vorera, vorera, de mar fins a la platja. L'arenal era immens. Començava a l’Hotel Alomar i no acabava fins al Port d'Alcúdia. Devers cinc-cents metres després de l'Hotel, havíem establert el nostre lloc de bany particular. Ens agradava observar les turistes, i els jovenots que les cercaven. Aleshores, els deien "palanquers" i més tard els coneixerien com a picadors.

ELS PICADORS

Aquests joves, sens dubte, foren els primers membres efectius del Foment del Turisme a Mallorca. Gràcies als seus esforços, les primeres turistes escamparen per tot arreu la bellesa de les nostres platges i paisatges. I no s'oblidaren d'elogiar l’habilitat dels nostres indígenes, en el camp amorós. És cert que no sabien massa idiomes, però potència i resistència, en tenien per donar i per vendre. D'aquesta manera es feien entendre. Eren l'ham definitiu per atreure aquelles dones a les nostres costes, submergides sens dubte dins la indiferència als seus països d'origen. I quasi bé sempre, aquesta atracció no s'acabava amb un estiu. Eren moltes les que tornaven un pic o dos cada any, fins que s'espanyà la maquineta.

Aquells joves eren extraordinaris. N’hi havia de tota mena: alts, baixos, prims, gruixats, distingits i grollers de modals, fins i tot aspres com a de paper de vidre. Tots, però, duien la febre del desig dins els ulls. I el seu mirar llampegava damunt la platja a ple sol. Cercaven, miraven i triaven la dona que els convenia per a la nit. Donaven voltes i més voltes, com a voltors, fins a arribar a l'escollida. Feien l'ullastre esbrancat o el pi, inflaven el pit, treien els músculs, jugaven a futbol. Així, jugant amb la pilota o amb l'arena, s'acostaven a poc a poc a les posicions desitjades. Fotien alguna pilotada més intencionada que fortuïta, demanaven perdó i, davant una reacció benvolent, s'enrotllaven com una persiana.

-Es usted de por aquí, señorita?

-No.

-Española?-demanaven amb tota la cara dura, que en tenien molta.

-Europea?

-Sí.

-De qué pais? -deien, quan per l'accent, per la indumentària o la imatge exterior, ja estava tot més clar que l'aigua.

-Francia.

-Ah, Francia.A-mi-me-gusta-mucho-su-país.- Deien i remarcaven síl·labes, separaven paraules i parlaven amb les mans, aquells palanquers de primera volada.

-Y qué ciudades conoce usted de mi país?

-Ninguna-responia el picapedrer del sexe-.Pero me han contado que todas son tan maravillosas como usted.

La nacionalitat no tenia cap importància. Normalment, les escollides coneixien la llengua castellana, enc que fos rudimentàriament. Només quan el palanquer no era del seu gust, les gavines feien de no entendre ni pruna de la llengua que sentien.

Quan era a l’inrevés, i encara que no tinguessin la més mínima noció de castellà, l'estrangera acostumava a emprar un altre llenguatge. Allargava la crema o l'oli al palanquer i, per senyes, li donava a entendre que volia untar-se la pell. I, aleshores, començava un furiós i llarg massatge que ella rebia de gratis, de balde i de franc. Amb els ulls mig tancats, la dama manifestava plaer amb un alenar lent i profund. S'esvaïa intensament amb un somriure còmplice. Amb l’esforç, el palanquer acabava suant sota el sol com un brollador. Entrava al mar per a refrescar-se, i ja portava amb ell, de la mà, a la vikinga de torn. Sovint, l’excitació era mala d'amagar. I els jovenets es tombaven damunt la sorra, sobre la panxa. O corrien cap al mar, seguits per les mirades àvides de les amigues de la conquistada. Així es refrescaven i amagaven la metamorfosi experimentada al membre més significatiu de la virilitat. Dins l’aigua, el palanquer continuava el procés de conquista. Donava una repassada completa a la dona, palpant-la per tot.

Després, demostrava les seves qualitats de nedador i actuava com a mestre. Agafava la femella, sabés nedar o no, per on més li con-venia, normalment pels pits i les cuixes, i començava uns improvisats cursets de natació aplicada. Seguidament, el palanquer se submergia després de fer entendre a la “partenaire” allò que volia. Aquesta s'obria de cames en un pont imaginari, però sempre gloriós, i el jove, fent de submarí humà, passava per davall el pontarró més vell del món. Sempre fregant, vull no vull, les cuixes benvolents que s'oferien i l'entrecuix, centre exacte de gravetat del pontet de marres.

Sortien de la mar agafats per la cintura. I aquí s'iniciava el pacte secret o compromís que tant podia acabar dins un llit com sota un pi. Sortien i avançaven, lluny del trui, cap a l'amor, cap a les ombres. Els altres palanquers comentaven la feta i el desenvolupament de l’acte. Prenien bona nota dels detalls més encertats i efectius, per a dur-los a terme si convenia. I criticaven les actituds errades, quan fins i tot s'havia pogut dubtar del bon final de l'operació.

La platja no sempre era joiosa. A vegades compareixia la Guàrdia Civil, passejant-se amb els uniformes verd brut i amb els tricornis. Duien mosquetó penjat i botes de campanya. Allò era èpic. A la platja, que flamejava com el foc, els dos inquisidors semblaven cans de bou al servei de no se sap qui. Obligaven a posar-se el barnús, a la gent entre la mar i el seu lloc al sol. Podien constipar-se. Vestien les dones en bikini. Una, més desenfreïda que les altres, demanà l'opinió del govern sobre els banyadors de dues peces, amb la suggerent pregunta:

-Me quito la de arriba o me quito la de abajo?

A la nit, els palanquers que havien fet bronze tot el dia, se rentaven amb sabó d'olors. S'aclarien els cabells amb aigua de la cisterna i un poc de vinagre. S'untaven el pèl amb brillantina. Es posaven muda neta i planxada. I a les terrasses del Marisco o de l'Alomar s'ha dit. A provar de caçar alguna gavina i portar-la al ball. Alguns anaven motoritzats amb una moteta, una Lube, una Ossa o una Derbi, generalment. Aquests, solien tenir mes chance.

Els pobres, s'havien de guanyar la dona damunt una bicicleta. Quan arribaven al Port de Pollença, l’amagaven juntament amb les t’abilles. Sovint, aquells campions també queien sobre el Port d'Alcúdia o a les verbenes de Santa Margalida, Muro i Sa Pobla, per Sant Jaume. O damunt Inca per Sant Abdon i Sant Senèn. El problema era si feien tec amb alguna i arribava l'hora de partir. A vegades havien de triar entre la femella o la bicicleta. N’hi hagué de convincents, que s'endugueren dones assegudes al tub de la màquina o damunt el manillar. I sobre aquests fets, jo seria mesquí si llevava mèrits. No tan sols al qui oficiava de conductor, sinó també al paquet.

Les orquestres tocaven cançons simples de lletra i de música. Algú digué, davant el panorama, que la música era una excusa per aferrar-se a una dona. Els diàlegs eren quasi inexistents. L'un no coneixia la llengua de l'altre. L'altra, desconeixia la llengua de Turn. Ambdues llengües, però, quan s'enllaçaven, descobrien un pentecostisme on el foc, que començava per la llengua, no se sabia on podia acabar.

-Mu-cho-ca-lor-aquí-deia ell, eixugant-se la cara entre ball i ball, amb la camisa xopa de suor.

-Si, ca-lor-contestava ella, obrint uns ulls somniadors que somreien vers l’infinit.

-Es-la-pri-me-ra-cez-que-vienes-a-Mallorca?

-Si,Mallorca, primera vez contestava ella, iniciant-se al castellà amb uns mots que havia repetit quaranta-nou vegades.

-Tú, muy bonita.

S'aferraven de bell nou i altra volta començava el combat. Altres balladors amics s'arrambaven al palanquer i demanaven:

-Com va es burbai?

-Més bé que mai. Aqueixa ja ha rebut. Ho pots escriure.

-I es burbai?

-Millor avui que ahir. Si no cau li farem plomes. Ja ho veu-ràs com sí.

 Ella inquiria amb la mirada de què anava la cosa. I el palanquer somreia com a de molt lluny. L'estrenyia un poc més fort i deia per tota explicació:

-Mi-a-mi-go-se-lla-ma Juan-decir-tú-bo-ni-ta-y-sim-pá-ti-ca.I que ja et fotrél

Amb aquestes, la morrejava a voler i amb ganes. I ella entenia que una besada es deia “ja et fotré”.

-Ui, ui, ja et fotré!, ja, ja, ja, fotré très bon ui, ui, très bon. I continuaven ballant.

A les dues o les tres de la matinada, el palanquer partia amb la dona. I abans d'arribar a l'hotel, pensió o apartament on dormia la nimfa, trobava algun pinar prou discret on passaven unes hores. Feien l'amor sota un cel de vellut blau o brodat d'estrelles que, còmplices, encobrien l'encontre. Allà l'amor no coneixia obstacles ni barreres ni barrat. I allò barrinava del tot les intencions, d'una societat que hauria volgut tota una altra cosa. Les intencions dels qui, si ho privaven, no era perquè no ho desitjassin.

Hi hagué nits que la parella dels civils sorprengué “in fra-ganti" els enamorats. Els donava llum amb una pila, els feia vestir i els portava a la caserna. Allà prenien la filiació dels dos. A ella no li deien res perquè no l’entenien. Hi devia haver, també, ordes concretes de no molestar els estrangers. L'hostaleria era la nostra indústria per excel·lència. Tanmateix, se la miraven de cap a peus, multaven el palanquer, és ben segur que amb enveja, i feien un “parte” adreçat al Governador Civil de la província contant-li el succeït. Algun n'hi hagué que fins i tot tingué un judici per escàndol públic. L'amor-escàndol i els Guàrdies Civils-públic. Aquests judicis encara feien créixer el palanquer davant els ulls de l'estrangera. Els convertien en herois perquè per a tenir-les, corrien el risc real de veure's davant els spanish-gendarmes i davant els tribunals. Tot per una nit amb elles. Allò semblaven Percevals pagant el preu de dolor de saber trobar el Sant Grial. I val a dir que, guàrdies i tribunals, sabien fer mal de debò, aleshores, als infractors de les normes morals de la nostra societat endarrerida.

Anys després, els palanquers es convertiren en picadors. Avui, pràcticament no en queden. No hi ha la rusca que estava de moda aleshores. Hi ha menys repressió i més llibertat. al·leluia. De tant en tant, encara en veig algun de jove emprant tàctiques molt semblants. Però no tenen la gràcia d'abans. I encara em trob amb un dels qui van ser grans picadors. Quan es troba sense obligacions familiars, encara cerca reviure aquell temps. Diu que li sembla millor l’ahir que l’avui, i no l'oblida. Romàntics de mena, amb algun toc existencial tipus Camus, els picadors, a qualsevol edat, sempre pensaran que el temps passat fou millor. El desencís els arriba quan es troben davant el material d'avui. Tot és mecànic. No hi ha idealització de res. La brutal realitat s'ha engolit aquell món que era bell. Avui, ni elles són les mateixes dones, ni ells els pollastrets de la bicicleta., Ni tampoc els boscs i alguers vénen tan per mà com un temps venien.

BROSTETJAR L'AHIR«

DE JOSEP ROSSELLÓ.

Va concórrer als premis Ciutat de Palma

MOLL Nova Editorial.

***

L’AUTOR:

 

JOSEP ROSSELLÓ I MUNAR va néixer a Inca (Mallorca) l’any 1939.

Cursà estudis de Dret a les Universitats de Barcelona i Granada. En aquesta darrera ciutat prengué part en emissions radiofòniques de caràcter cultural i en activitats teatrals. Actualment exerceix d’advocat a la Ciutat de Mallorca.

Ideològicament es defineix com a nacionalista-autonomista.

Tot i que havia publicat col·laboracions al setmanari ‘Ciudad’ d’Inca i en algun diari de Palma, la seva vocació literària és més aviat tardana. BROSTEJAR L’AHIR, el seu primer llibre, va concursar al Premi Ciutat de Palma de Novella 1979, i, si bé el jurat va considerar que no s’ajustava a les bases de la convocatòria, va acordar per unanimitat recomanar-ne la publicació, donat el seu interés i qualitat.

BROSTEJAR L’AHIR és, en efecte, un recull de memòries d’infantesa i d’adolescència, on la vida d’una petita ciutat mallorquina (Inca) en els anys de la postguerra és descrita amb pinzellades vigoroses i intel·ligents, a través d’una visió humorística, que en algun moment arriba al sarcasme i a la denúncia, però reflectint sempre un profund amor al nostre país i al nostre poble. D’altra banda, la prosa de Josep Rosselló revela una vivacitat expressiva i àgil i una riquesa lèxica molt arrelada en la parla col·loquial de Mallorca, que contribueixen a fer interessant i amena la lectura d’aquest llibre.

https://novaeditorialmoll.cat/producte/brostejar-lahir/

***

Va concórrer als premis Ciutat de Palma i serà publicada en breu

«BROSTETJAR L'AHIR>>,DE JOSEP ROSSELLÓ UNA OBRA QUE REFLECTIU-LA HUMANITAT D'INCA

Retalls de la història d'un "aplec de persnatjes d'Inca", famosos i coneguts a la Ciutat per les seves grans condicions

humanes, és el tema argumenta! D'una obra titulada Brostejar l'ahir. concursant a la darrera edició dels Premis Ciutat de Palma, i que va ser recomanada pel jurat per a la seva publicació atesa la seva extraordinària qualitat, malgrat entendre que no sajustava a les bases de la convocatòria.

Brostejar l'ahir, ha estat escrita per un inquer, l'advocat Josep Rosselló Munar, i constitueix, segons paraules del seu autor, un entranyable record d'uns personatges d'Inca que va poder conèixer durant la seva infància i adolescència a la nostra ciutat, i

que constitueix alhora una critica a la societat dels anys quaranta i cinquanta així com a la hipocresia i els mldes a l'ús en aquelles dates.

Josep Rosselló, que resideix actualment a Palma, es considera no obstant un "inquer de socarrel", que mai ha deixat de

romandre en contacte amb la gent de la ciutat que la va veure néixer. "Estic empadronat a Palma per circumstàncies d'Ia

vida, ens diria, 'però sóc i em sento més inquer que alguns que ara s'han empadronat a Inca i que per Io vist d'inquers, tret d'aquesta circumstància no tenen absolutament res”.

 

—Es tracta d'una "òpera prima", I'obra "brostejar l'ahir"?

— Des de fa molts anys he sentit inquietud per les lletres.

Vaig començar col·laborant al setmanari o ''Ciutat'' ' i posteriorment i vaig col·laborar en revistes universitàries. També m'he sentit inclinat cap al teatre, ia Inca, amb el Grup LaSalle treballo en una sèrie d'obres. No es tracta doncs d'una òpera prima, del principi, com tampoc no es tracta del final, ja que tinc escrites dues obres més.

— El jurat dels Ciutat de Palma la va considerar una obra excepcional, encara que no el premi per entendre que no s'ajustava a

les bases. . .

E I c t i v a m e t e n'ha recomanat la publicació perquè Ie va interessar molt, quant a si s'ajustava a les bases o

no, si és novel·la o no, penso que en una altra ocasió prendré ell exemple d'Unamuno no les anomenarà novel·les

sinó "nivoles".

Josep Rosselló és un home profundament autonomista, que creu a ulls clucs en la necessitat d'autonomia per al seu poble, i, que ha concebut aquesta obra com a homenatge al poble autèntic.

Segons les seves pròpies paraules "Brostetjar L'ahir", ha volgut ser "un gerro daigua fresca, que reflexi la joia de viure i l'humanitat d'un poble".

—Quins autors Ie interessen més?

— D'entre els nostres, i com a clàssics, Costai Llobera i Llorenç Riber. Dentre els vius, Villalonga, Porcel i Melia.

— Creiem que l'obra serà aviat publicada.

—Penso que sí que ja tinc ofertes d'un editor Ciútat.  Voldria aprofitar per tant per expressar el meu agraïment al jurat així com felicitar també l'autor guanyador

del premi l'obra del qual, encara que no conegui suposo, ha de reunir uns valors singulars.

L'obra ens diria finalment Josep Rosselló en el transcurs de la breu conversa mantinguda en fer-se conèixer la decisió dels premis, aquesta pensada amb el cor posat a Inca, i és un homenatge als meus familiars i amics; en definitiva als que van compartir amb ell, a Inca, els jocs de la seva infància i adolescència.

A.B.

https://ibdigital.uib.es/greenstone/sites/localsite/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Dijous_1/980_mes0/1_n0279.dir/Dijous_1980_mes01_n0279.pdf