PALANQUERS, Els antecessors del picadors.

Els palanquers, paraula utilitzada a Ibissa per definir com a promotors del turisme el musics i camarers que duien las turistes a mostrar l'Illa, motiu que feia que tornessin cada any. El diccionari utilitza aquesta paraula com a Home o dona que té l'encàrrec de cobrar el pontatge o dret de pas per la palanca.

En Josep Rossello l'utilitza per descriure a Can Picafort als antecesors dels picadors. Els cas es que la paraula picador nomes viu al vocabulari illenc, aixi ho vaig vaig titular un escrit que es titula ELS PICADORS. Un fenomen mallorqui, que deia aixi:

DO YOU SPEAK ENGLISH

Du iu spic inglisch? Així més o manco, ho pronunciaven un grup de joves, devers els anys 1970. Eren dels pobles veïns de Can Picafort, i anaven a practicar les llengües estrangeres, amb les turistes. Aquestes, havien vingut, de distints indrets d’Europa, per gaudir d’uns dies de vacances, a l’Illa de la Calma.

Aquells joves eren, el resultat d’un experiment, de l'anomenat; “Plan de estabilizacion de 1959”. Aquest pla, pretenia l’equilibri intern i extern, per sanejar l'economia del país. Segons en conta na Roxana Hervas, al seu Màster, i que recomano la lectura, per entendre les distintes raons del fenomen.

Aquell fet, canviaria per sempre l’Illa de Mallorca, els seus pobles, els costums, el paisatge, la manera de viure i d’entendre el món. A més, donaren lloc, a una paraula, que representava un estil de relacionar-se, dels joves i no tan joves, ja que ho varen practicar, persones de distintes edats.

Va ser una manera, d’entendre l’intercanvi social. Així amb aquesta paraula, anomenaven als Picadors.

Entre bromes, “spic”, acabava dient "spiquen" i la pregunta entre amics era; Piquen?, vas de pica? Substituint així les paraules, lligar, lliguen, o lligaràs?

Fins ara, molts dels que han estudiat, el fenomen dels Picadors, han cercat explicacions a aquest fet, sense arribar a cap acord. A més ara passats els anys, els més joves ho tenen oblidat, o fins i tot desconegut.

Altres estudiosos ho han relacionat, amb el tema de la pesca, ja que aquesta activitat, la dels picadors, es produïa arran de la mar. Com si el fet d'anar a lligar, tingués a veure, amb la d’anar a pescar. Tal vegada, era una manera de dir, que havien de posar, esca a l'ham, perquè piquessin, a fi d'enlluernar les joves turistes, per dur-les, a descobrir l’illa.

Una altra teoria és, la que comenta, Carmèn Montes, i diu així: Idò hi ha una altra teoria, d’on pot venir la paraula picador, que a mi em sembla versemblant, i és que deriva del verb, to pick, que entre altres accepcions, té la de triar, escollir i inclús lligar. Aquesta darrera, ho vam discutir a la classe, a s’Escola Oficial d’Idiomes (ja fa un grapat d’anys), i la professora, hi estigué molt d’acord.

Parlant de Can Picafort, és indubtable relacionar el vocable, amb la paraula Pica-fort. Sigui per la força de la mar, en rompre les ones amunt les roques, o pel mal nom del vigilant que va donar el nom a la Colònia. En estar a mar oberta, al mig de la badia d'Alcúdia, les ones amb la seva força fan tremolar les roques de mares, i el soroll de la mar en rompre les roques fan tremolar el cor.

La badia és coneguda pels pescadors, per l’entrada de temporals, a les sordes (sense avisar). Sorprèn tant, que les barques han de girar de rumb, per tornar a port segur. També els matins a devers les onze, solia en entrar l’embat, vent de nord, provocant un canvi sorprenent, passant de la mar plana, una bassa d'oli, per un temporal brusc.

Una de les coses, que més cridava l’atenció, en temps dels picadors, eren els moscards. En entrar la nit tornaven més ferotges, amb les seves picades. Als primers anys, les Sales de Festes, feien la música, a cel descobert durant l'estiu, normalment baix els pins. Aquelles pells de la gent del nord, era un menjar molt adequat, per alimentar aquest bestiar, que volava en bandada.

El brunzit de les femelles de mosquit, que és el que solem sentir, en voler alimentar-se, eren tan molests, com ho eren els Picadors. Alguns eren tan pesats, com els moscards, insistint un cop darrere l'altra, demanant per ballar a les turistes. El grup que cantava, la famosa cançó “No em molestis mosquito”, amb una tonada molt repetitiva, entrava dins del cervell. El cantant del grup, volent animar al personal, del ball, mentre entonava, assenyalava amb la mà, tota classe d'animals picadors.

Deia així: No me molestes mosquito, Why don't you go home. Perquè no ten vas a casa.

Can Picafort anys 70.

* * *

***

INDEX.

FONTS

-SEXUALITAT I DOBLE MORAL A LES ILLES BALEARS (1960-1975)

- ELS PICADORS, ELS ‘LATIN LOVERS’ MALLORQUINS, RETRATATS DES DE DINS

- QUAN MALLORCA VA APRENDRE A DESINHIBIR-SE

- ELS PALANQUERS per Josep Rosselló

ALTRES FONTS

ENLLAÇOS REALACIONTS

***

FONTS:

SEXUALITAT I DOBLE MORAL A LES ILLES BALEARS (1960-1975)

Tomeu Canyelles

Noves vestimentes arribades de l’estranger que mostren parts del cos que fins aleshores restaven ocultes a la vista del bon catòlic; espectacles que, al límit de la moral oficial, dividien el públic assistent en defensors i detractors; la nova manera d’entendre la relació entre el cos humà, la nuesa i les relacions adultes que acompanya la població estrangera... Totes aquestes qüestions orbiten un mateix moment històric, fent que la població del moment es vegi en una tessitura fins aleshores inèdita en el franquisme. Per això hem de valorar que la preponderància de l’economia per sobre dels dogmes religiosos respon a un clima de doble moral en el qual s’evidencien d’una forma prou clara les divergències entre l’Església —que recela dels impactes culturals del turisme— i una classe política que, sense perdre els seus tributs d’autoritarisme, pretén mostrar-se més oberturista i modern en comparació amb les dècades prèvies.

Conscients que el turisme era sinònim d’estabilitat política i prosperitat econòmica, entre els anys seixanta i setanta es relativitzaren els codis morals heretats de la Guerra Civil. La seva suavització durant aquest nou tram cronològic (1960-1975) va fer que a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, així com a la resta de l’Estat espanyol, es normalitzessin de manera progressiva un conjunt de qüestions que, en grans termes, ja havien quedat superades a la resta de països d’Occident. Així doncs, un cop s’imposa la lògica del mercat —no ho oblidem: transgredir els límits de la moral nacionalcatòlica amb l’objectiu d’atreure el visitant estranger—, comencen a ser permeses a la població autòctona certes actituds, estètiques, costums i espectacles.

Aquestes concessions representen un impacte cultural important tant en el transcurs del segon franquisme com en la posterior transició cap a la democràcia. En conjunt, la conformació identitària d’aquella societat permeable al canvi cultural no només passava per l’assumpció d’un nou ordre polític, sinó també per la conquesta de petites llibertats quotidianes que aproparen l’arxipèlag —com també la resta de l’Estat— a l’Europa que irritava els uns i a la vegada enlluernava els altres.

https://revistes.ub.edu/index.php/cercles/article/download/cercles2017.20.1005/22624/45742

***

ELS PICADORS, ELS ‘LATIN LOVERS’ MALLORQUINS, RETRATATS DES DE DINS

Per exemple, Antònia Vicens va escriure a mà la novel·la 39 graus a l’ombra al lavabo d’un hotel i va acabar guanyant el premi Sant Jordi del 1967, a només vint-i-set anys. Va fer la còpia mecanoscrita amb la màquina d’escriure que li va portar el seu pare de contraban, i que es va convertir en la tercera de Santanyí. Només l’apotecari i el rector en tenien una. Els desgavells del turisme i la substitució social a Mallorca també són ben presents a la novel·la Els carnissers, de Guillem Frontera, amb què va guanyar el premi Ciutat de Palma, o a Corbs afamegats de Gabriel Tomàs, per a posar un altre exemple. També van influir sobre aquella generació de narradors, a la qual s’han d’afegir Maria Antònia Oliver, Gabriel Janer Manila i uns altres noms com Llorenç Capellà, Antoni Serra o Baltasar Porcel, encara que el rumb de la narrativa dels tres darrers vagi cap a altres costes.

Canyelles encara ho rebla en el pròleg. “En aquest nou escenari dibuixat pel turisme irromp la figura del picador, aquest latin lover nostrat que, agermanat amb el palanquero eivissenc, el busco valencià, el papagalli italià o el maquereau francès, encarna el mateix arquetip masculí de la Mediterrània occidental. Una oportuna perspectiva històrica ens ha permès percebre’l com una icona paradigmàtica del desenvolupisme i l’oberturisme progressiu del règim a partir de la dècada dels anys seixanta. Fill del seu temps, el picador esdevé un element de sexualitat desbordant que, juntament amb la feminitat transgressora de les turistes estrangeres, contribuiria a alterar per sempre més alguns dels elements constitutius i definitoris de l’ordre moral franquista. Falsament mitificats com a eterns seductors, la naturalesa burladora, llibertina i donjoanesca del picador converteix la conquesta sexual de l’estrangera en una dels màximes expressions d’una masculinitat estretament lligada al desenvolupament del turisme, però també a les lògiques socials del patriarcat. Per això mateix, la literatura mallorquina dels anys seixanta, plenament permeable a aquella revolució econòmica i cultural, l’incorporarà a nombroses trames i, juntament amb l’estrangera, serà retratat com un personatge destacat en aquella Mallorca en plena metamorfosi. Potser cap altre autor d’aquella fornada literària descrigué d’una forma tan detallada els picadors com ho va fer Josep Melià.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-picadors-els-latin-lover-mallorquins-retratats-des-de-dins/

***

QUAN MALLORCA VA APRENDRE A DESINHIBIR-SE

Dos llibres breus, rigorosos i ben documentats de l'historiador mallorquí. Tomeu Canyelles (Pòrtol, 1984), Els picadors mallorquins

L’art de la pica

La figura del “picador” és una de les més representatives de la Mallorca dels anys 60 i 70, si bé no és exclusiva de la realitat mallorquina sinó que se’n troben equivalents en quasi totes les societats més o menys tradicionals que es reinventaren a partir del turisme. (Els picadors del País Valencià eren els “buscos”, segons va explicar Raimon en un article a Destino publicat als 60.)

A Mallorca, diu Tomeu Canyelles, va ser l’escriptor i polític Josep Melià qui va temptejar una primera definició del terme, d’origen incert: “Picador, és a dir, al·lot de pica, o sia, bergantell mallorquí que freqüenta les relacions amoroses de les turistes [...] Ve a ser un latin lover nostrat, més modest, no tan romàntic i molt més pragmàtic i materialista”.

Segons explica un dels testimonis recollits per Tomeu Canyelles, el del músic Toni Morlà Palazón, autor de Memòries d’un brusquer, per fer de picador bastaven “una Vespa i una flassadeta per posar sobre la platja”, a més d’una certa “cara dura, decisió i una aparença poc o molt arregladeta”. També era convenient tenir coneixements dels idiomes de les estrangeres, per això no eren pocs els picadors que estudiaven malgrat tot, no s’aconseguia dominar cap idioma estranger, sempre es podia recórrer a les frases que els picadors multilingües feien circular, escrites en papers i en transcripció fonètica, per ajudar els seus companys. Les frases més útils eren “Juots yur neim?”, “Du yú uont tu dans?” o “In juich joutel ar yú steing?”.

https://www.eltemps.cat/documents/el-temps_2016_01_1647_0048_0050.pdf

La pista de ball, semblant Al Rojo Vivo.

***

ELS PICADORS

Aquests joves, sens dubte, foren els primers membres efectius del Foment del Turisme a Mallorca. Gràcies als seus esforços, les primeres turistes escamparen per tot arreu la bellesa de les nostres platges i paisatges. I no s'oblidaren d'elogiar l’habilitat dels nostres indígenes, en el camp amorós. És cert que no sabien massa idiomes, però potència i resistència, en tenien per donar i per vendre. D'aquesta manera es feien entendre. Eren l'ham definitiu per atreure aquelles dones a les nostres costes, submergides sens dubte dins la indiferència als seus països d'origen. I quasi bé sempre, aquesta atracció no s'acabava amb un estiu. Eren moltes les que tornaven un pic o dos cada any, fins que s'espanyà la maquineta.

Aquells joves eren extraordinaris. N’hi havia de tota mena: alts, baixos, prims, gruixats, distingits i grollers de modals, fins i tot aspres com a de paper de vidre. Tots, però, duien la febre del desig dins els ulls. I el seu mirar llampegava damunt la platja a ple sol. Cercaven, miraven i triaven la dona que els convenia per a la nit. Donaven voltes i més voltes, com a voltors, fins a arribar a l'escollida. Feien l'ullastre esbrancat o el pi, inflaven el pit, treien els músculs, jugaven a futbol. Així, jugant amb la pilota o amb l'arena, s'acostaven a poc a poc a les posicions desitjades. Fotien alguna pilotada més intencionada que fortuïta, demanaven perdó i, davant una reacció benvolent, s'enrotllaven com una persiana.

-Es usted de por aquí, señorita?

-No.

-Española?-demanaven amb tota la cara dura, que en tenien molta.

-Europea?

-Sí.

-De qué pais? -deien, quan per l'accent, per la indumentària o la imatge exterior, ja estava tot més clar que l'aigua.

-Francia.

-Ah, Francia.A-mi-me-gusta-mucho-su-país.- Deien i remarcaven síl·labes, separaven paraules i parlaven amb les mans, aquells palanquers de primera volada.

-Y qué ciudades conoce usted de mi país?

-Ninguna-responia el picapedrer del sexe-.Pero me han contado que todas son tan maravillosas como usted.

La nacionalitat no tenia cap importància. Normalment, les escollides coneixien la llengua castellana, enc que fos rudimentàriament. Només quan el palanquer no era del seu gust, les gavines feien de no entendre ni pruna de la llengua que sentien.

Quan era a l’inrevés, i encara que no tinguessin la més mínima noció de castellà, l'estrangera acostumava a emprar un altre llenguatge. Allargava la crema o l'oli al palanquer i, per senyes, li donava a entendre que volia untar-se la pell. I, aleshores, començava un furiós i llarg massatge que ella rebia de gratis, de balde i de franc. Amb els ulls mig tancats, la dama manifestava plaer amb un alenar lent i profund. S'esvaïa intensament amb un somriure còmplice. Amb l’esforç, el palanquer acabava suant sota el sol com un brollador. Entrava al mar per a refrescar-se, i ja portava amb ell, de la mà, a la vikinga de torn. Sovint, l’excitació era mala d'amagar. I els jovenets es tombaven damunt la sorra, sobre la panxa. O corrien cap al mar, seguits per les mirades àvides de les amigues de la conquistada. Així es refrescaven i amagaven la metamorfosi experimentada al membre més significatiu de la virilitat. Dins l’aigua, el palanquer continuava el procés de conquista. Donava una repassada completa a la dona, palpant-la per tot.

Després, demostrava les seves qualitats de nedador i actuava com a mestre. Agafava la femella, sabés nedar o no, per on més li con-venia, normalment pels pits i les cuixes, i començava uns improvisats cursets de natació aplicada. Seguidament, el palanquer se submergia després de fer entendre a la “partenaire” allò que volia. Aquesta s'obria de cames en un pont imaginari, però sempre gloriós, i el jove, fent de submarí humà, passava per davall el pontarró més vell del món. Sempre fregant, vull no vull, les cuixes benvolents que s'oferien i l'entrecuix, centre exacte de gravetat del pontet de marres.

Sortien de la mar agafats per la cintura. I aquí s'iniciava el pacte secret o compromís que tant podia acabar dins un llit com sota un pi. Sortien i avançaven, lluny del trui, cap a l'amor, cap a les ombres. Els altres palanquers comentaven la feta i el desenvolupament de l’acte. Prenien bona nota dels detalls més encertats i efectius, per a dur-los a terme si convenia. I criticaven les actituds errades, quan fins i tot s'havia pogut dubtar del bon final de l'operació.

La platja no sempre era joiosa. A vegades compareixia la Guàrdia Civil, passejant-se amb els uniformes verd brut i amb els tricornis. Duien mosquetó penjat i botes de campanya. Allò era èpic. A la platja, que flamejava com el foc, els dos inquisidors semblaven cans de bou al servei de no se sap qui. Obligaven a posar-se el barnús, a la gent entre la mar i el seu lloc al sol. Podien constipar-se. Vestien les dones en bikini. Una, més desenfreïda que les altres, demanà l'opinió del govern sobre els banyadors de dues peces, amb la suggerent pregunta:

-Me quito la de arriba o me quito la de abajo?

A la nit, els palanquers que havien fet bronze tot el dia, se rentaven amb sabó d'olors. S'aclarien els cabells amb aigua de la cisterna i un poc de vinagre. S'untaven el pèl amb brillantina. Es posaven muda neta i planxada. I a les terrasses del Marisco o de l'Alomar s'ha dit. A provar de caçar alguna gavina i portar-la al ball. Alguns anaven motoritzats amb una moteta, una Lube, una Ossa o una Derbi, generalment. Aquests, solien tenir mes chance.

Els pobres, s'havien de guanyar la dona damunt una bicicleta. Quan arribaven al Port de Pollença, l’amagaven juntament amb les t’abilles. Sovint, aquells campions també queien sobre el Port d'Alcúdia o a les verbenes de Santa Margalida, Muro i Sa Pobla, per Sant Jaume. O damunt Inca per Sant Abdon i Sant Senèn. El problema era si feien tec amb alguna i arribava l'hora de partir. A vegades havien de triar entre la femella o la bicicleta. N’hi hagué de convincents, que s'endugueren dones assegudes al tub de la màquina o damunt el manillar. I sobre aquests fets, jo seria mesquí si llevava mèrits. No tan sols al qui oficiava de conductor, sinó també al paquet.

Les orquestres tocaven cançons simples de lletra i de música. Algú digué, davant el panorama, que la música era una excusa per aferrar-se a una dona. Els diàlegs eren quasi inexistents. L'un no coneixia la llengua de l'altre. L'altra, desconeixia la llengua de Turn. Ambdues llengües, però, quan s'enllaçaven, descobrien un pentecostisme on el foc, que començava per la llengua, no se sabia on podia acabar.

-Mu-cho-ca-lor-aquí-deia ell, eixugant-se la cara entre ball i ball, amb la camisa xopa de suor.

-Si, ca-lor-contestava ella, obrint uns ulls somniadors que somreien vers l’infinit.

-Es-la-pri-me-ra-cez-que-vienes-a-Mallorca?

-Si,Mallorca, primera vez contestava ella, iniciant-se al castellà amb uns mots que havia repetit quaranta-nou vegades.

-Tú, muy bonita.

S'aferraven de bell nou i altra volta començava el combat. Altres balladors amics s'arrambaven al palanquer i demanaven:

-Com va es burbai?

-Més bé que mai. Aqueixa ja ha rebut. Ho pots escriure.

-I es burbai?

-Millor avui que ahir. Si no cau li farem plomes. Ja ho veu-ràs com sí.

Ella inquiria amb la mirada de què anava la cosa. I el palanquer somreia com a de molt lluny. L'estrenyia un poc més fort i deia per tota explicació:

-Mi-a-mi-go-se-lla-ma Juan-decir-tú-bo-ni-ta-y-sim-pá-ti-ca.I que ja et fotrél

Amb aquestes, la morrejava a voler i amb ganes. I ella entenia que una besada es deia “ja et fotré”.

-Ui, ui, ja et fotré!, ja, ja, ja, fotré très bon ui, ui, très bon. I continuaven ballant.

A les dues o les tres de la matinada, el palanquer partia amb la dona. I abans d'arribar a l'hotel, pensió o apartament on dormia la nimfa, trobava algun pinar prou discret on passaven unes hores. Feien l'amor sota un cel de vellut blau o brodat d'estrelles que, còmplices, encobrien l'encontre. Allà l'amor no coneixia obstacles ni barreres ni barrat. I allò barrinava del tot les intencions, d'una societat que hauria volgut tota una altra cosa. Les intencions dels qui, si ho privaven, no era perquè no ho desitjassin.

Hi hagué nits que la parella dels civils sorprengué “in fra-ganti" els enamorats. Els donava llum amb una pila, els feia vestir i els portava a la caserna. Allà prenien la filiació dels dos. A ella no li deien res perquè no l’entenien. Hi devia haver, també, ordes concretes de no molestar els estrangers. L'hostaleria era la nostra indústria per excel·lència. Tanmateix, se la miraven de cap a peus, multaven el palanquer, és ben segur que amb enveja, i feien un “parte” adreçat al Governador Civil de la província contant-li el succeït. Algun n'hi hagué que fins i tot tingué un judici per escàndol públic. L'amor-escàndol i els Guàrdies Civils-públic. Aquests judicis encara feien créixer el palanquer davant els ulls de l'estrangera. Els convertien en herois perquè per a tenir-les, corrien el risc real de veure's davant els spanish-gendarmes i davant els tribunals. Tot per una nit amb elles. Allò semblaven Percevals pagant el preu de dolor de saber trobar el Sant Grial. I val a dir que, guàrdies i tribunals, sabien fer mal de debò, aleshores, als infractors de les normes morals de la nostra societat endarrerida.

Anys després, els palanquers es convertiren en picadors. Avui, pràcticament no en queden. No hi ha la rusca que estava de moda aleshores. Hi ha menys repressió i més llibertat. al·leluia. De tant en tant, encara en veig algun de jove emprant tàctiques molt semblants. Però no tenen la gràcia d'abans. I encara em trob amb un dels qui van ser grans picadors. Quan es troba sense obligacions familiars, encara cerca reviure aquell temps. Diu que li sembla millor l’ahir que l’avui, i no l'oblida. Romàntics de mena, amb algun toc existencial tipus Camus, els picadors, a qualsevol edat, sempre pensaran que el temps passat fou millor. El desencís els arriba quan es troben davant el material d'avui. Tot és mecànic. No hi ha idealització de res. La brutal realitat s'ha engolit aquell món que era bell. Avui, ni elles són les mateixes dones, ni ells els pollastrets de la bicicleta., Ni tampoc els boscs i alguers vénen tan per mà com un temps venien.

BROSTETJAR L'AHIR«

DE JOSEP ROSSELLÓ.

Va concórrer als premis Ciutat de Palma

MOLL Nova Editorial.

Can Picafort anys 70.

ALTRES FONTS.

Els primers palanquers vam ser els cambrers i els músics», va explicar Pepe 'Gamba', que assegura que «els palanquers vam ser els primers grans promotors de l'illa: portàvem les noies a recórrer l'illa perquè la coneguessin a fons i normalment tornaven any rere any amb més gent

https://www.periodicodeibiza.es/pitiusas/aldia/2024/12/05/2286657/hippies-palanquers-dos-mundos-distintos-misma-isla.html

***

Home o dona que té l'encàrrec de cobrar el pontatge o dret de pas per la palanca

https://dcvb.iec.cat/

***

VIDEO

HIPPIES I PALANQUERS